A ESCENA

Encara sento l’emoció dels primers acords de música en iniciar-se l’espectacle, allà quieta esperant el moment i fent un compte enrere.
Respira, aguanta el formigueig a l’estómac, i obre la porta a la força de sentir la mà d’un company. La llum de dins arriba i em deixa palpar les meves coses de la cadira, la pell eriçada, i la felicitat que s’apropa, la plenitud de sentir-me feliç, feliç de fer-ho, d’ haver treballat, aprés i aconseguit reptes i de poder oferir i compartir el dins meu.
I barrejat amb tot aquest sentir, la bellesa del què estem duent a terme, de l’obra, de la riquesa. Cadascun de nosaltres deixant anar lo millor de dins, fins al més latent raconet d’entrega i passió de dir, interpretar i fer arribar allò que hem mastegat, viscut i disfrutat durant tot aquest temps.
I ja està, les cares i cors de tothom oberts, ulls d’admiració, que fan pujar els nivells d’adrenalina, el cor bategant intens i per la boca, per la pell, volant papallones surt tot el meu interior amb força i energia omplint des de baix a dalt, el misterio mas intenso y profundo de la noche... Només em queda aprendre a donar-vos les gràcies a tots amb un profund sentiment al meu cor d’haver estat amb mi, d’acompanyar-me i ensenyar-me a sentir una felicitat tan gran i immensa.

"Partituras para un minuto de Silencio"
23 d'abril 2010

TANTA GENT QUE PARLA SENSE ENTENDRE EL MEU NOM

Em ressonen les paraules.
De tanta gent que parla,
sense entendre el meu món.

Gent que s'amaga a l'ombra,
i jutja els meus actes,
i no saben ni el meu nom.
Vull sentir el sol a la cara,
el vent als cabells,
veure el dia com es desperta sobre el mar.

Buscaré els estius del planeta,
no vull cap més hivern,
només un xic de força per demà.
Vull sentir el sol a la cara,
el vent als cabells,
veure el dia com es desperta sobre el mar.

Buscaré els estius del planeta,
no vull cap més hivern,
només un xic de força per demà.

Tothom Parla
Las Migas. Joan Milà

">

-el sol surt per a tots, em deia
i és una de les millors coses que vaig aprendre d'ell.


">

Sé que soc dins un somni, que això no és veritat.
Un somni perquè camino suau per un camí que no s’acaba,
perquè respiro fons i no s’acaba mai l’aire,
i fa olor de bonic,
perquè sento a prop inventar paraules.
I no es fa tard, no cal anar despresa perquè tot m’espera
I em trobo suspesa, baldant-me en sospirs d’algu que em somia,
que hem desitja, perquè ho sé, perquè m’arriba, perquè el cor batega fort.

Ballant me'n vaig de la cuina fins a l'habitació, plego tovalloles netes i eixutes amb olor de sensatesa i de cop estic de viatge a la italia tot fent saltirons amb gust d'orenga i melasa, i mentre tan a la cuina es crema el sofregit. Però és tan gran la festa i em surt tan fort la musica de dins que em deixo portar i ja soparé amb un raig d'oli. I a cada ambar de la porta em paro i cerco amic per ballar, no m'agafa ningú,no em cal parar, no paro de ballar, de viatjar, res no m'atura, ni l'olor de cremat, només sento aire que m'acompanya com si voles molt lluny; no sé on vaig. I què!. Sento desafiar el temps passat amb el festeig del què vindrà. Ara em canto, després em deixaré abraçar per un toc o un paràgraf i me n'aniré a dormir obrint la caixa dels meus somnis d'estimada i amb el gust dels tres petons de bona nit encara encés.

un pas

Tantes coses, a tantes bandes, quanta gent, Quan difícil sembla tot, quan complicat i feixuc. I què impacient!
Em fa tanta por triar un camí equivocat, errar-me o escollir coses que em facin continuar...... m’agradaria no pensar, no sentir, no anhelar, no desitjar, no buscar, saber esperar.

Sé que estic creixent, que està despertant en mi una ànsia de viure, de sentir, de descobrir de continuar vivint tot descobrint noves possibilitats en mi. Però, i si el que descobreixo no m’agrada i si jo no vull ser com realment estic descobrint que soc?. De vegades desitjar em porta a comprometre’m a esforçar-me per aconseguir, a caminar més despresa, o a fer coses implícites per a arribar a aquell somni, o meta. I no vull comprometre’m, no em queda forces per a lluitar o per esgarrapar i defensar. Ja tinc tantes coses per a que lluitar, per defensar, que no puc adquirir cap altre compromís, em fa por decebre’m a mi mateixa. Per què sempre m’exigeixo tan, per què tinc aquesta por a l’error, a la equivocació, a la mediocritat, a l’acceptació de la impossibilitat i de la meva incapacitat, a no ser estimada o desitjada.

Ara resulta que somio, que anhelo, desitjo tot allò que és inabastable, irreal, utòpic que no existeix i d’aquesta forma m’alimento del desig de la passió per aconseguir-ho més que del fet de tenir-ho a les meves pròpies mans. Que desgraciada, viure del desig i no del tenir. És clar, d’aquesta forma creo els meus propis somnis, m’imagino la meva pròpia realitat, com l’he de viure i sentir, a qui he de desitjar, com i quan, tot és irreal però a la meva mesura i gust, quan jo vull, amb qui vull, sense compromís, sense dificultats, problemes, tot fàcil. Quan em costarà d’entendre que la realitat no és tan crua. Tot allò que explico i visco no és real i lo que si que és real no és tan dolent ni tan pèssim i negatiu, senzillament és així com ho visc.