Avui fa un any, me n’he adonat en acabar un viatge, en ritornaré de Sicília a dalt de l’avió sorprenent-me del perquè soc tan feliç.
Fa un any del dia que encara restava per descobrir un nou rumb, que encara no sabia quan feliç arribaria a ser. Que no podia imaginar-me que s’obria una gran porta a la meva vida. Una porta que em conduiria, encara llavors amb por, a nous camins, a nous amors, a nous amics, a nous paisatges i a tots aquells que ja coneixia , viure’ls i sentir-los com si fossin nous.
El que encetava a sentir és que no ploraria més, que ja n’hi havia prou de viure la vida mesquinament, sense gana, sense saborejar el ventall immens d’oportunitats que m’ofereix, perquè si, perquè són per a mi. I què mai més em sentiria sola, sense ser estimada, sense riure i compartir. I ara, amb els ulls ben oberts sentint a flor de pell, s’acabat la por, la por de riure, la por de cantar, la por de respirar, la por de parlar, la por de no saber on anar, la por de no tenir projectes, de no saber somiar amb allò què jo vull somiar, i de no despertar.
S’acabat perquè sé el nom de la felicitat, perquè tinc amics a qui guardar seient i tinc amors que em segueixen l’alè.....
