dijous, 8 d’agost de 2013

comiats



cansada d'acomiadar-me, de dir adeu, de finalitzar etapes, de recordar, de cercar, d'enyorar temps..de fer comiats a persones que m'han acompanyat en els meus viatges. Cansada de mutar, de transformar coses que no canviaran, de canviar persones, situacions....
Desitjo donar la benvinguda de nou a tot i hom  que vingui sense cercar, sense patir...ja em toca. ara si

dimecres, 7 d’agost de 2013

Dvorak - Romance for piano and violin, Op.11



la dolçor que podria trobar en les paraules per calmar la trencadissa de la meva ànima la trobo en el llenguatge d'aquest  compositor, un dels meus preferits.

dimarts, 6 d’agost de 2013



teoria dels cossos mutants II
aula de teatre Lleida 15,16 juny 2013
tots aquests dies de cansament, de voler arribar a tot arreu, de fer més i més per allò que m'agrada es veuen recompensats; n'hi ha prou i més     recollint mirades de tothom que ens va venir a veure ahir. Jo he dormit amb la mirada i la rialla de la nena amb qui vaig jugar. Un altre àngel
la meva peça arrecades de cireres










dilluns, 18 de febrer de 2013


Un punt en la meva vida.
Un punt i seguit o un punt i apart. Dins la meva vida tot son punts, ratlles, taques.
Taques que s’esborren, desapareixen i taques que persisteixen en la meva pell. Però els punts, son punts, puntets, punts que no signifiquen res vistos des de l’immensitat del sentir tot allò viscut. No és que vulgui desprestigiar alguns episodis que m’ocorren en el transcurs del riu de vida que em toca nedar. No, mai ho faré. Tot allò respirat ha estat, ha significat, ha servit, m’ha ensenyat, modificat i segur que encara que sigui a mínim grau ha fet canviar la meva trajectòria per aquest reg.
I continuaré surant, com un tros de fusta amb punts de quera, que cada cop pesa menys perquè ha deixat enllà molt pes, el pes de les banalitats de la vida que no ens deixen sentir el què realment ens fa feliços.


dilluns, 27 de febrer de 2012


sense poder parar de fer badalls de riure, començo a sentir de nou una nova primavera, esclatant bojament després de tenir una fonda compressió. Encantadissima de viure, de sentir un regal, un homenatge a l'esforç, a la dedicació sense preceptes, a la triple jornada, a la negació i a la soledat.

dilluns, 30 de gener de 2012


...i la van deixar caure dalt d'un cim i era tal la velocitat amb la que fugia que amb inercia rodolava i rodolava deixant endarrera tot allò que havia tingut davant sense veure res i en ensopegar una i una altra vegada tornava a aixecar-se fins que ja era una dansa aixecar-se i tornar a rodolar, ....el que la feia ensopegar...no estava res més que la por a tornar a caure.
quant tens por a caure, t'agafes fort al qué no hi es, al qué no saps, a la incertesa de no saber sense adonar-te on ets, que fas, i qui tens a la vora. Has de fer camí i la foscor del fons del camí t'envaeix, et cala fort a la pell, el cap s'estaborneix i solament pots dona una pasa darrera l'altra sense esma, sense il·lusió per arribar.
..una veu va cridar vola, amunt, amb força, pots, no passa res i ella entre el no passa res, el tot anirà bé, el no et preocupis, va volar, va enlairar-se entre els núvols del seu desig, i la maleta per seure amb pedretes de colors, un foulard d'olor la col.lecció de petons i la clau de la vida. Sense caldre res més, va marxar lluny, molt lluny de les comparses, de les nits sense dormir, de la febre del no fer, del què diran, i va fer-se una casa, casa seva, amb portes de xocolata, finestres de paper fi amb torretes de flors d'amor, la façana de totxanes de tango i samba, i un banc que la va bressar fins adormir-se en el seu anhel.