Tantes coses, a tantes bandes, quanta gent, Quan difícil sembla tot, quan complicat i feixuc. I què impacient!
Em fa tanta por triar un camí equivocat, errar-me o escollir coses que em facin continuar...... m’agradaria no pensar, no sentir, no anhelar, no desitjar, no buscar, saber esperar.

Sé que estic creixent, que està despertant en mi una ànsia de viure, de sentir, de descobrir de continuar vivint tot descobrint noves possibilitats en mi. Però, i si el que descobreixo no m’agrada i si jo no vull ser com realment estic descobrint que soc?. De vegades desitjar em porta a comprometre’m a esforçar-me per aconseguir, a caminar més despresa, o a fer coses implícites per a arribar a aquell somni, o meta. I no vull comprometre’m, no em queda forces per a lluitar o per esgarrapar i defensar. Ja tinc tantes coses per a que lluitar, per defensar, que no puc adquirir cap altre compromís, em fa por decebre’m a mi mateixa. Per què sempre m’exigeixo tan, per què tinc aquesta por a l’error, a la equivocació, a la mediocritat, a l’acceptació de la impossibilitat i de la meva incapacitat, a no ser estimada o desitjada.

Ara resulta que somio, que anhelo, desitjo tot allò que és inabastable, irreal, utòpic que no existeix i d’aquesta forma m’alimento del desig de la passió per aconseguir-ho més que del fet de tenir-ho a les meves pròpies mans. Que desgraciada, viure del desig i no del tenir. És clar, d’aquesta forma creo els meus propis somnis, m’imagino la meva pròpia realitat, com l’he de viure i sentir, a qui he de desitjar, com i quan, tot és irreal però a la meva mesura i gust, quan jo vull, amb qui vull, sense compromís, sense dificultats, problemes, tot fàcil. Quan em costarà d’entendre que la realitat no és tan crua. Tot allò que explico i visco no és real i lo que si que és real no és tan dolent ni tan pèssim i negatiu, senzillament és així com ho visc.