dilluns, 30 de gener del 2012


...i la van deixar caure dalt d'un cim i era tal la velocitat amb la que fugia que amb inercia rodolava i rodolava deixant endarrera tot allò que havia tingut davant sense veure res i en ensopegar una i una altra vegada tornava a aixecar-se fins que ja era una dansa aixecar-se i tornar a rodolar, ....el que la feia ensopegar...no estava res més que la por a tornar a caure.
quant tens por a caure, t'agafes fort al qué no hi es, al qué no saps, a la incertesa de no saber sense adonar-te on ets, que fas, i qui tens a la vora. Has de fer camí i la foscor del fons del camí t'envaeix, et cala fort a la pell, el cap s'estaborneix i solament pots dona una pasa darrera l'altra sense esma, sense il·lusió per arribar.
..una veu va cridar vola, amunt, amb força, pots, no passa res i ella entre el no passa res, el tot anirà bé, el no et preocupis, va volar, va enlairar-se entre els núvols del seu desig, i la maleta per seure amb pedretes de colors, un foulard d'olor la col.lecció de petons i la clau de la vida. Sense caldre res més, va marxar lluny, molt lluny de les comparses, de les nits sense dormir, de la febre del no fer, del què diran, i va fer-se una casa, casa seva, amb portes de xocolata, finestres de paper fi amb torretes de flors d'amor, la façana de totxanes de tango i samba, i un banc que la va bressar fins adormir-se en el seu anhel.