no pateixo per res...

No pateixo per res...
perquè m'has banyat d'amor
perquè impregnes els meus dies d'il.lusió
perquè encens el desig de voler-te estimar
perquè m'acompanyes per la nostra lleida
perquè em fas mirar lluny
perquè ens inventem somnis
perquè em prens les paraules
perquè em fas fer quilomètres
perquè em cantes cançons
perquè comptes amb mi per aixecar-te
perquè has fet que s'evapori la por
perquè m'ensenyes a fer passes de ball
i...
perquè ets tu.

Celebrar la felicitat

Avui fa un any, me n’he adonat en acabar un viatge, en ritornaré de Sicília a dalt de l’avió sorprenent-me del perquè soc tan feliç.
Fa un any del dia que encara restava per descobrir un nou rumb, que encara no sabia quan feliç arribaria a ser. Que no podia imaginar-me que s’obria una gran porta a la meva vida. Una porta que em conduiria, encara llavors amb por, a nous camins, a nous amors, a nous amics, a nous paisatges i a tots aquells que ja coneixia , viure’ls i sentir-los com si fossin nous.
El que encetava a sentir és que no ploraria més, que ja n’hi havia prou de viure la vida mesquinament, sense gana, sense saborejar el ventall immens d’oportunitats que m’ofereix, perquè si, perquè són per a mi. I què mai més em sentiria sola, sense ser estimada, sense riure i compartir. I ara, amb els ulls ben oberts sentint a flor de pell, s’acabat la por, la por de riure, la por de cantar, la por de respirar, la por de parlar, la por de no saber on anar, la por de no tenir projectes, de no saber somiar amb allò què jo vull somiar, i de no despertar.

S’acabat perquè sé el nom de la felicitat, perquè tinc amics a qui guardar seient i tinc amors que em segueixen l’alè.....

desig boig

dies i dies perseguint-me paraules i vocables, frases
lletres. I jo acompanyant-les, enduent-me-les fins a tots els racons on sentir-les, on poder-les assimilar posant-hi sentiment, traduint-les en una emoció, en desig, en desig boig per sentir. Un desig barrejat amb les ganes de viure, d'apassionar-me, de volar, de ser devorada per una immensa alegria, una i una altra vegada i més. Una altra bogeria, una altra que em plena tots els sentits i em fa viure i desitjar més i més cada cop. Sentir que no estic sola, que puc donar tot allò que passa per la meva pell. I després de tot, veure com s’engrandeix , flueix i d’entre silencis bocabadats penetra com una flaire en l’escolta de qui no desespera. Em guardo, curosament, afanosament el plaer d’agradar.......


Cabaret literari
ateneu de ponent
1 juliol 2011

àngels que omplen els meus sospirs

despertar en un núvol
despertar amb purpurina als ulls
i encara tenir la pell impregnada de la màgia de la interpretació
les moires,
les moires ens endúiem l'aler de tota aquella gent que ens mirava amb aquells ulls
que omplen, com àngels, els meus sospirs
àngels que se m'enduen molt amunt
que inflen el meu cor i em fan sospirar
parlant amb la mirada, la pell,
cullin les emocions que encetaven diàleg
emocions que s'enganxaven al cordill, a la roba,
a la llum. M'en sento cautiva.

gràcies per ser-hi, gràcies per ser jo

mare no ploris per mi, plora amb mi.

Veu, guitarra i melòdica: Sílvia Pérez Cruz.
Guitarra: Raül Fernandez.
Violoncel: Alba Haro.
Música: Sílvia Pérez Cruz.

Covava l’ou de la mort blanca

Covava l’ou de la mort blanca
sota l’aixella, arran de pit
i cegament alletava
l’ombra de l’ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d’alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l’esglai
de l’ombra.

Com la veu del castrat
que s’eleva fins a l’excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

GRÀCIES MARE

avui, dia de la mare, he trobat això....


gràcies a vosaltres... pel plaer de ser mare, soc immensament feliç.

records d'un nou temps

">



Ja ha passat el temps,
dia rera dia,
setmana tras setmana,
tot i tenint la sensació de que no avançar cap a cap lloc,
sense horitzo,
tot i sentir les hores llargues,
el temps que no s'acaba.....i amb l'espesor de l'aire...
ja ha passat,
ja ha arribat per mi una altra primavera,
un altre any,
un altre temps i contemplo un altre paisatge.
I tot i ser un nou temps, un nou despertar, una nova etapa,
ja tinc records d'aquest nou temps i amics valuosos, que perduren, per estimar.